El sufragi femení: dones que voten… i que compten vots

La dona ha rebut amb joia la seva consagració cívica i ha fet honor exercint, contra tot obstacle cert o imaginari, la seva nova i augusta funció.

La Humanitat, 21 de novembre de 1933 (p. 3)

Particularidad interesante es que la mujer no se limitase sólo a ejercer la función de elector. Con probidad sorprendente cumplió igualmente las restantes funciones que estaba en su derecho ejercer, y, al par que los hombres, constituyó las mesas electorales como presidenta o adjunta, y fue, en representación de los diversos partidos, apoderada o interventora. Todas estas funciones las desempeñó con noble dignidad y enérgica entereza.

La Vanguardia, 21 de novembre de 1933 (p. 8)

👇Desplaça’t cap avall amb el ratolí a mesura que llegeixis. La visualització és més precisa obrint-la en un navegador d’un ordinador.

El sufragi femení: un llarg camí

L’1 d’octubre de 1931 les Corts Constituents de la Segona República espanyola van aprovar el sufragi femení. Després d’un debat llarg i polaritzat, les dones podrien a la fi votar. Ho farien per primera vegada de manera generalitzada a les eleccions generals de novembre de 1933¹. Dècades d’activisme i demandes polítiques i socials van culminar en la implementació del sufragi femení, que va comportar que vora el 50% de la població tingués dret a vot per primera vegada.

Però l’accés al sufragi també va implicar un altre canvi. El 1933 les dones no només van poder votar per primer vegada, sinó que també van poder ser membres de les meses electorals. És a dir, per primer cop, podrien comptar els vots.

Tot seguit us presentem la història de les dones que van trencar barreres i van comptar vots per primera vegada l’any 1933. En aquest interactiu, a més, us mostrarem que les dones que van ser als col·legis electorals van polititzar-se. És a dir, formar part de les meses electorals les va socialitzar políticament i va fer que en el futur s’impliquessin més en política i es mobilitzessin molt més.

Comencem el viatge!

“Any 1933. Les dones voten per primera vegada en la història d’Espanya (Font: Ara.cat)

🚶‍♂️Fem primer un pas enrere. 🚶‍♀Dones recollint signatures per l’Estatut de Núria l’any 1931 (Font)

La primera vegada que el règim espanyol va formalitzar el vot de les dones va ser en el Real Decreto del Estatuto municipal, aprovat el 8 de març del 1924, en plena dictadura del general Primo de Rivera.

En aquest decret es donava el dret a vot a les dones solteres (i només en les eleccions municipals) i sempre que fossin caps de família, majors de 23 anys (l’edat legal de vot d’aleshores, també pels homes), “no fossin prostitutes i que el seu estatus civil no canviés”. Per primera vegada les dones van formar part del cens electoral, encara que només al voltant d’un quart dels electors eren dones.

A banda dels amplis estereotips masclistes presents a la societat de principis del segle xx, aquesta mesura va destacar per la lògica política. Primo de Rivera volia apuntalar la seva base electoral en unes eleccions que s’havien de celebrar a finals dels anys vint i considerava que les dones votarien per opcions conservadores alineades amb el seu règim autoritari.

Tot i que finalment no es van celebrar eleccions durant la dictadura, va ser en aquest període que les primeres dones van accedir a la política institucional. El règim va nomenar algunes dones com a regidores i alcadesses en alguns municipis per primera vegada. Matilde Pérez Mollá va ser la primera, a Quatretondeta, i Dolors Codina i Arnau la primera a Catalunya (a Talladell, actualment Tàrrega). Ara bé, amb la caiguda de la dictadura Espanya es va tornar a situar en el punt de partida i les dones van perdre el dret a vot, ja que les reformes introduïdes durant la dictadura van ser anul·lades.

El fet que fos un govern conservador i autoritari el primer que donés el vot a la dona també va suposar un xoc pels moviments progressistes, a l’avantguarda de la demanda de drets socials i polítics.

L’escriptora valenciana María Cambrils, nascuda a El Cabanyal (València), per exemple, va afirmar que la satisfacció d’aquella mesura només era parcial: encara existien moltes restriccions i la dona es presentava com un instrument polític per consolidar un règim il·liberal.

El sufragí femení a la Segona República

El dret de vot de les dones es va debatre de nou amb l’arribada de la Segona República espanyola a l’abril del 1931.

El debat va ser intens i agre. La diputada Victoria Kent, una de les tres dones diputades al Congrés en la legislatura constituent de 1931, va assegurar a l’hemicicle que “era perillós concedir el vot a la dona” perquè no havien mostrat un interès especial en el règim republicà. Calia esperar perquè aprenguessin a votar, assegurava.

Per contra, la diputada Clara Campoamor va ser-ne una fervorosa defensora. “No cometeu un error històric”, va dir. En el llibre El voto femenino y yo. Mi pecado mortal, Campoamor explica la duresa de defensar el sufragi femení, en part perquè bona part de la crítica venia de les files del seu propi partit.

L’1 d’octubre de 1931 es va aprovar incloure a la constitució de la República el sufragi femení. Dels 470 escons, 161 diputats van votar a favor, 121 en contra i hi va haver 188 abstencions.

Per primera vegada a la història, les dones podien votar o presentar-se a les eleccions sense restriccions especials. De retruc, això també les va fer elegibles per formar part de les meses electorals. Tal i com passa avui en dia, el personal de les meses s’encarrega de gestionar i supervisar el bon funcionament de la jornada electoral.

Això sí, va caldre esperar una mica. Si bé el 1931 el sufragi universal (incloent el sufragi femení) es va incloure en la Constitució, la posada en pràctica d’aquest dret va haver d’esperar.

No va ser fins el 1933, que les primeres dones van poder votar i formar part de les meses elelectorals.

A partir d’aquell moment, van poder votar en totes les convocatòries electorals i, per tant, també van poder exercir el seu dret a vot a les eleccions a Corts per segona vegada l’any 1936.

A partir del juliol del 1936, amb el cop d’estat dels sublevats, dones (i homes) haurien d’esperar fins a finals dels anys setanta per poder tornar a exercir el seu dret a vot.

Les dones a les meses electorals

En un sistema molt semblant a l’actual, l’organització de les eleccions implicava la divisió del territori en seccions censals. A cada secció censal li corresponia una mesa electoral i tres dels electors de la secció eren escollits per formar-ne part.

Tal com passa avui en dia, les dones i els homes que havien de formar part de les meses electorals eren escollits per sorteig. Els resultats d’aquests sortejos eren públics i es publicaven en diaris oficials per tal que en quedés constància.

Per exemple, en el DOGC publicat el 21 d’octubre de 1933 hi apareix Teresa Tor Llaugí, escollida per ser la presidenta del districte II, secció 1a de La Pobla de Lillet.

El sorteig i, per tant, que a tothom li pugui tocar formar part d’una mesa electoral, tot i ser una murga sovint per a qui li toca, és un instrument molt valuós per a la comunitat investigadora. Permet el que tècnicament es coneix com a experiment natural.

Gràcies a aquest experiment natural, podem estudiar amb una metodologia rigorosa si el fet de formar part de les meses va tenir algun impacte sobre les persones que en van formar part. És a dir, les dones que van ser escollides aleatòriament el 1933 per formar part de les meses electorals van participar més en les eleccions de l’any 1936 que la resta de dones que no van formar part de les meses?

Una excursió als arxius

Un cop sabíem el que volíem estudiar, necessitàvem construir una base de dades. Com ho vam fer? Per sort, el nostre país té informació molt valuosa, ja sigui digitalitzada o acumulant pols (metafòricament) en diversos arxius. Després d’una cerca exhaustiva, vam acabar anant d’excursió a Girona.

És important remarcar que necessitàvem crear una base de dades de votants per, com a mínim, les tres eleccions a Corts que es van fer durant la Segona República (1931, 1933 i 1936).

Idealment, havíem de ser capaços de traçar una mateixa persona durant tots aquests anys i, per tant, saber si va votar (o no) en cadascuna de les eleccions.

Per sort, a Girona s’hi conserva tant el cens d’electors (totes les persones que tenen dret a vot, amb algunes característiques personals) com les persones que van anar a votar.

Quan aneu actualment a votar, sabeu aquells fulls en els que s’escriu a mà el vostre nom i DNI i on subratllen el vostre nom? (El famós paper del ‘regle’!). A la Segona República també anotaven de manera semblant tots els votants (no sabem si feien servir el regle, això sí). A diferència d’avui en dia i, per goig dels politòlegs, aquesta informació s’ha conservat.

A partir d’aquí, ja “només” quedava digitalitzar-ho. Vam decidir anar a buscar la informació d’aquelles meses on sabíem que s’hi havien nomenat dones per formar part de les meses. Després, vam complementar la informació amb més informació d’altres llocs on no hi va haver dones a les meses. L’objectiu era saber si van anar a votar (o no) en les eleccions que es van fer durant la Segona República. Lògicament, no podem saber què van votar, però sí que sabem si hi van anar o no, que ja és molt!

Després d’uns mesos d’esforços, vam aconseguir crear una base de dades de diferents municipis de Girona. En total, vam aconseguir recollir informació de pràcticament 500 individus que van ser nomenats com a membres de les meses. De les dones, 92 van participar a les meses electorals com a titulars o supents: 16 com a presidentes i la resta com a adjuntes (el que avui coneixem com a vocals).

Era important cobrir el territori gironí. Després de buidar tota la informació, vam detectar que hi va haver 27 municipis on les dones van formar part de, com a mínim, una mesa. Per posar alguns exemples, hi va haver dones en entorns més grans i urbans, com La Bisbal d’Empordà o Girona.

Ara bé, també hi va haver dones a les meses en municipis rurals i menys poblats, com Santa Pau (Garrotxa) o Urtx (Cerdanya).

Per assegurar que aquests municipis no eren municipis “especials”, també vam seleccionar de manera aleatòria un número equivalent de municipis on només hi va haver homes a les meses. Municipis com Banyoles, Palafrugell, Espolla o Planoles (en gris al mapa). Vam comprovar que aquests municipis tenien unes característiques similars i, un cop fetes les comprovacions, vam poder continuar amb la recollida de dades.

La base de dades d’aquestes primeres dones que van ser escollides per formar part de les meses electorals la podeu trobar aquí.

La politització de les dones que van ser a les meses

Per tal d’analitzar totes les dades recollides, el que fem és comparar si les dones que van ser escollides el 1933 per ser a la mesa electoral van votar més el 1936 que les dones que no van ser a la mesa l’any 1933 (i que tampoc van ser a la mesa el 1936).

Per tenir més punts de comparació, també ho compararem amb els homes. En resum, tenim quatre grups:

1. Control: Persones que no van ser a les meses l’any 1933.

2. Suplent: Persones que l’any 1933 van ser escollides per sorteig per ser als col·legis electorals com a suplents i que es van poder deslliurar d’haver de comptar vots o supervisar les eleccions.

3. Mesa: Persones que l’any 1933 van ser escollides per sorteig per ser als col·legis electorals i efectivament van treballar-hi tot el dia (de sol a sol!).

4. Escàpol/a: L’any 1933 algunes persones van ser escollides per sorteig com a titulars i, per tant, haurien d’haver format part de les meses però, a l’hora de la veritat, van eludir les seves responsabilitats i no van exercir el seu rol a la mesa.

Què trobem? En primer lloc, mirem a les persones que no van treballar al col·legi electoral (la gran majoria de la població). Observem que, en aquest grup poblacional, la probabilitat de participar a les eleccions del 1936 era de vora el 73% entre els homes i quasi el 60% entre les dones. Per tant, les dones tenien més tendència a abstenir-se.

Ara mirem la categoria de suplents, és a dir, aquelles persones que van anar al matí al col·legi electoral i que van haver de tornar a casa perquè els titulars es van presentar. De nou, veiem el biaix de gènere: les dones suplents l’any 1933 tenien l’any 1936 una probabilitat més baixa de votar que els homes suplents. A més, mentre els homes suplents van votar més que els homes al grup de control, en les dones no s’hi detecten diferències estadísticament significatives.

Ara fem un cop d’ull als homes i dones que van treballar al col·legi electoral. Què hi veiem? Ja no hi ha un biaix de gènere. És a dir, les dones que van ser a una mesa electoral l’any 1933 tenien la mateixa probabilitat de participar en les eleccions del 1936 que els homes.

També ho podem comparar amb les persones que, pel motiu que sigui, van eludir el seu deure cívic de formar part de la mesa electoral. Aquí veiem que la probabilitat de votar és més baixa, amb uns grans nivells de variació i no s’hi detecta biaix de gènere. (Els resultats d’aquesta categoria són poc fiables perquè es tracta de molt pocs individus.)

En voleu saber més?

Tot plegat ho expliquem en la publicació acadèmica següent: Working For Democracy: Poll Officers and the Turnout Gender Gap, publicat a la revista British Journal of Political Science.

Notes a peu de pàgina

1. En alguns municipis espanyols, no a Catalunya, ja van poder votar en unes eleccions locals l’abril de 1933